Aquell gener del 1981 acabava d'entrar a treballar a l'Ajuntament d'Elx. Açò volia dir haver de ser tots els dies de la setmana a Elx, deixar definitivament la ciutat de València i fer efectiva una tornada al poble que, amb un cert temor, ja preveia des de que als disset anys, el 1969, amb una enorme tristesa adolescent, havia abandonat la casa familiar per estudiar arquitectura a la Universitat Politècnica (aquell Poli maligne i mediocre que tant maleirem i que encara ens remou les tripes quan hi tornem). No recorde amb alegria aquella etapa de la meua vida, impregnada d'una recança semblant, potser menys punyent, però més profunda (i ja intuïa que més duradora) que la que m'havia sobrevingut dotze anys abans, en començar la carrera. La sensació de pèrdua irreparable que el pas del temps m'ha procurat sempre s'intensificà sobre manera en aquells dos moments de trasbalsament i canvi que significaven pèrdua de vivències, de situacions assolides, d'amics, d'illusió, d'ingenuïtat, de saber. D'aquella mancança naixien els versos més sentits de Cambra de mapes, el llibre que guanyà el premi Recull en una versió inicial que augmentà i es transformà fins convertir-se en l'obra que edità Ramon Pinyol l'any següent en aquella inoblidable i saborosa collecció de poesia de «Llibres del Mall». Eren grisos, com dic, els dies d'aquell hivern, quan s'anava perdent la dècada dels meus vint anys -el maig del 82 en faria trenta- i, amb la nova feina, a més d'obeir els despòtics illetrats que solen manar als municipis, havia d'aixecar-me a les 7 del matí cada dia, també dissabtes, treballar fins les 15 hores amb una fe i amb una intensitat digna de millor causa; en les curtíssimes vesprades que em restaven lliures, a l'estudi de l'hort de Motxo, a penes podia llegir, escriure els versos que, per ells mateixos, se m'imposaven, i acabar algun projecte d'arquitectura per a algun particular, les restes dels cinc o sis anys que vaig exercir la professió pel meu compte. El cansament moral, físic i mental era tant que m'adormia al cinema o quan intentava llegir. Sempre tenia son, sempre estava cansat i, com deia al llibre, tenia por que les palmeres em gelassen el cor. Era una etapa marcada per la lectura d'El senyor dels anells, de Carrers i racons de València, un curiós i bonic llibre de Llorenç Millo que llegia com un comiat, per l'audició del disc d'Al Tall Som de la Pelitrúmpeli, per la redacció de l'extensa Guia d'arquitectura d'Elx (una obra, la meitat de la qual, misèries d'aquesta ciutat que vaig sentir meua, roman encara inèdita), per la preparació de l'oposició a arquitecte municipal i per l'intent de colp d'estat de Tejero i els seus sequaços. Però, com sol passar, hi havia alguns punts de llum en la foscor d'aquells dies, fissures en el mur opac i dens que no em deixava respirar. Un d'ells fou l'emoció que em provocà aquell reconeixement que, a Blanes, el jurat del premi Recull atorgà als versos que escrivia, la possibilitat de publicar un llibre on, malgrat el temps que s'ha escolat, hi ha poemes que encara em commouen quan els revise, ja que guarden dins d'ells la vivesa d'aquell hivern que em gelava. Un altre consol era la companyia de Joan Mengual, Isa Tròleg, que en pau descanse. Aquell mateix any, Isa Tròleg guanyà el premi Recull de narració i vam pujar junts a Blanes a recollir els guardons, atorgats per Jordi Pujol en persona. Mengual -ho sabem bé tots els que el vam tractar- era una persona de tracte difícil, de molta energia i d'una gran intelligència; també, quan volia, d'una afectuosa amistat. Els nostres camins s'allunyaren uns mesos o uns anys, no ho sabria dir- després. Però aquell hivern del 1981 la seua presència i la seua conversa em feren molta companyia en la soledat immensa que em sobrevenia a Elx (i que, en major o menor mesura, no m'ha abandonat mai). Ara que Joan Mengual ja no és entre nosaltres, vull evocar l'afecte estrany que ens teníem, el suport i l'ànim que em va brindar aleshores i que, encara avui, forma part del meu equipatge per a sobreviure en aquest món que, com a tants de nosaltres, mai no m'ha resultat fàcil de viure.
Gaspar Jaen i Urban
(Este es un texto del poeta y arquitecto de Elche, sobre su primer libro de poemas, Cuarto de mapas, que uno leyó cuando empezaba y le encantó)
